TRADUCCIÓ 1
Raó per la qual se li deia a ull viu a e n Tony perquè ens els posava per corbata cada vegada que driblava un cràter o un mort a la ruleta de les carreteres
Un altre matí, el tinent Cu, amb estrany circumflex a la u, gairebé una espècie de serp, es va avenir a escriure’m el seu nom a la meva llibreta. Dirigia una patrulla a
Trung-An , és a dir, érem ala província de Binh-Duong i li agraïa de debò la informació. A mi, Vietnam em semblava tot igual, tot devastat i podrit, i mai he desagraït una ressenya geogràfica ni, en aquella època, una dada militar de primera mà.
-Veu aquestes cases? Allí hi ha uns vint vietcongs. Ahir a la nit, cap a les deu, es van ficar amb fusells xinesos B-40 i ha posat les seves banderes. Miri per aquests prismàtics. Es veia una míca borrós un drap vermell que probablement portés una estrella groga de cinc puntes, però jo vaig apreciar aquest nou gest del tinent.
-Ara anem a treure’l com sigui. I en efecte, els sudvietnamites van començar a fer foc de blindats i cops davant dels nostres nassos. Per si de cas, vaig agafar un casquet de record, mai se sap quina blanca mà ho traurà anys després d’un armari per col·locar-lo directament a les escombraries.
TRADUCCIÓ 2
De tant en tant, apareixia un truk omplert de gent: els vehicles estaven pintats de verd i groc i la gent sortia per unes finestres sense vidres. Les dones, de pell morena, portaven vestits llargs teixits de colors i barrets blancs; els homes eren gegantins i indolents i es passejaven amb molta calma i rostres tranquils o bé es trobaven tranquil·lament asseguts en qualsevol lloc; vestien pareos i tots ells s’asseien amb una cama estirada i l’altre encongida. Els seus peus eren forts, amples i molt grans.
Jo buscava en Teiki.
El fare-vaka surava tranquil·lament sobre l’aigua lligat a l’amarrador que té el meu amic. Es tracta de la clàssica casa polinèsica de fusta, flotant sobre dues piragües i amb forma de catamarà. Es veia poca activitat a la plataforma de fusta. Vaig buscar amb la mirada. No vaig veure res, tampoc semblava haver-hi ningú. Em va intranquil·litzar.
divendres, 5 de juny del 2009
Gerard tradueix
TRADUCCIÓ 1
Per començar, el però del pèl a la berruga em va donar una habitació que semblava està fora no pas dins de l’hotel. La circulació infernal de la plaça Lam-Son s’incrustava com una part més del mobiliari. Vaig exigir més pau, almenys privada, i llavors em va puja a un cinquè pis on l’aire condicionat alhora feia tant de soroll com un phantom. A més, amb convulsions, com si l’aparell estigués viu i desitjós de succionar l’incrèdul de torn. A la tercera em va pujar al setè, i la 79 era molt bonica amb les seves vistes i tota aquella Sodoma i Gomorra en una peça que era Saigón a punt d’una pau que tots estàvem esperant des de feia un quart de segle. En realitat era com si hom ja hagués nascut amb aquella guerra a la gepa.
Però el del pèl a la berruga, tan ufanós d’ell com si portés una gran barba—una vegada em va confessar que li donava sort— sabia que no era qüestió de les piastres amb les que li untava cada vegada que em canviava de cambra. Hauríem recorregut tot l’hotel sense trobar mai una mica de silenci. Aviat vaig saber el perquè del misteri. El toc de queda era inflexible a les set de la tarda. Però cap a les deu de la nit, les parets de la meva habitació començaven a tremolar igual que totes les altres.
Al Caravelle de Saigón no se n’anava precisament a dormir. Podies fer altres coses, per exemple menjar gambes tigre en el restaurant panoràmic Champs Élysées del pis novè; o anar a treballar al bar Jerome & Juliette del vuitè.
TRADUCCIÓ 2
(Das),cap rodó i de forts instints que en ocasions no podia controlar. Era escriptor. Un artista, murri i silenciós; només parlava amb en Teiki.
Hotu em va preguntar quan vaig arribar:
- Qui ha anat al festival?
- El governador, el vell Haoa, el Teave i alguns altre.
Va sacsejar el cap com si allò li semblés bé.
- Viatjaré amb tu en una canoa- em va dir mirant-me directament als ulls-. He deixat la meva dona i està ben enutjada. Aquest viatge és una prova, taína; una oportunitat que tinc per anar amb els germans maohí. És perillós, podem morir.
Em va donar un cop al pit i va afegir:
- No tens por?- i se’n va anar rient, sense dir res més.
Per començar, el però del pèl a la berruga em va donar una habitació que semblava està fora no pas dins de l’hotel. La circulació infernal de la plaça Lam-Son s’incrustava com una part més del mobiliari. Vaig exigir més pau, almenys privada, i llavors em va puja a un cinquè pis on l’aire condicionat alhora feia tant de soroll com un phantom. A més, amb convulsions, com si l’aparell estigués viu i desitjós de succionar l’incrèdul de torn. A la tercera em va pujar al setè, i la 79 era molt bonica amb les seves vistes i tota aquella Sodoma i Gomorra en una peça que era Saigón a punt d’una pau que tots estàvem esperant des de feia un quart de segle. En realitat era com si hom ja hagués nascut amb aquella guerra a la gepa.
Però el del pèl a la berruga, tan ufanós d’ell com si portés una gran barba—una vegada em va confessar que li donava sort— sabia que no era qüestió de les piastres amb les que li untava cada vegada que em canviava de cambra. Hauríem recorregut tot l’hotel sense trobar mai una mica de silenci. Aviat vaig saber el perquè del misteri. El toc de queda era inflexible a les set de la tarda. Però cap a les deu de la nit, les parets de la meva habitació començaven a tremolar igual que totes les altres.
Al Caravelle de Saigón no se n’anava precisament a dormir. Podies fer altres coses, per exemple menjar gambes tigre en el restaurant panoràmic Champs Élysées del pis novè; o anar a treballar al bar Jerome & Juliette del vuitè.
TRADUCCIÓ 2
(Das),cap rodó i de forts instints que en ocasions no podia controlar. Era escriptor. Un artista, murri i silenciós; només parlava amb en Teiki.
Hotu em va preguntar quan vaig arribar:
- Qui ha anat al festival?
- El governador, el vell Haoa, el Teave i alguns altre.
Va sacsejar el cap com si allò li semblés bé.
- Viatjaré amb tu en una canoa- em va dir mirant-me directament als ulls-. He deixat la meva dona i està ben enutjada. Aquest viatge és una prova, taína; una oportunitat que tinc per anar amb els germans maohí. És perillós, podem morir.
Em va donar un cop al pit i va afegir:
- No tens por?- i se’n va anar rient, sense dir res més.
dijous, 4 de juny del 2009
Meri tradueix
Turmenta als mars del Sud
(Polinèsia, 1992)
En Teiki, hi havia viscut dotze anys, a Tetiaroa. Allà hi havia un grup de polinesis que només ell podia controlar... Mentre estiguessin allà. Després se n’anaven. A vegades, sense acomiadar-se, abandonaven les seves tasques i no tornaven. Eren els seus treballadors.
En Teiki no hi donava massa importància.
-Cal deixar de banda la vella xarxa i servir-se de la nova, Kitín- em va dir un dia. A poc a poc en Teiki i les illes em van anar ensenyat el que allò significava: s’ha d’aprendre a adaptar-se al canvi. I s’ha de deixar viure en llibertat. Només d’aquesta manera saben viure ells.
Abans, els polinesis canviaven de família, i allò no era estreny. Hom se n’anava amb els oncles si no vivia bé amb els pares; la qual cosa no els importava. A vegades, arribaven a canviar-se fins a...
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
L’assumpte era que el tinent coronel Hien, del Departament de Guerra Psicològica, quin caraiot de nom per oferir-nos doctrina, ni aquest dia ni els següents tenia una cara que deixés pressentir res de bo. La pau, que a alguns ens havia fet moure el cul de la butaca, no passava de ser un eufemisme amb centenars de violacions diàries de treves de foc. I aquí sí que els periodistes vàrem haver d’oblidar-nos de la fraternitat que havia renegar de dia a la terrassa de l’hotel Continental i a la nit al Jerôme & Juliette del Caravelle.
Uns farien el que sempre els diu la seva consciència des dels temps de Januarius Aloysius Mac Gahan, enviat del London Daily News, qui després d’explicar cruelment les barbaritats dels turcs a Bulgària va fer esclatar la guerra als Balcans. Uns altres, en canvi, segueixen el rastre de Scoop, on Ecelyn Waugh descriu la fauna dels enviats a la guerra d’Etiòpia (1935-1936), que s’inventen les batalles des de l’hotel d’ Addis Abeba i cada un es ven a un general diferent.
Jo, si volia aconseguir alguna imatge, hauria de vendre’m a Thong.
<< Anomenat Tony, en el nostre idioma, el quoc-ngu, tenim sis tons i no et serà fàcil de bon començament. >> Però per a vendre’m a en Tony abans havia de lluitar amb ell una bona estona cada matí.
(Polinèsia, 1992)
En Teiki, hi havia viscut dotze anys, a Tetiaroa. Allà hi havia un grup de polinesis que només ell podia controlar... Mentre estiguessin allà. Després se n’anaven. A vegades, sense acomiadar-se, abandonaven les seves tasques i no tornaven. Eren els seus treballadors.
En Teiki no hi donava massa importància.
-Cal deixar de banda la vella xarxa i servir-se de la nova, Kitín- em va dir un dia. A poc a poc en Teiki i les illes em van anar ensenyat el que allò significava: s’ha d’aprendre a adaptar-se al canvi. I s’ha de deixar viure en llibertat. Només d’aquesta manera saben viure ells.
Abans, els polinesis canviaven de família, i allò no era estreny. Hom se n’anava amb els oncles si no vivia bé amb els pares; la qual cosa no els importava. A vegades, arribaven a canviar-se fins a...
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
L’assumpte era que el tinent coronel Hien, del Departament de Guerra Psicològica, quin caraiot de nom per oferir-nos doctrina, ni aquest dia ni els següents tenia una cara que deixés pressentir res de bo. La pau, que a alguns ens havia fet moure el cul de la butaca, no passava de ser un eufemisme amb centenars de violacions diàries de treves de foc. I aquí sí que els periodistes vàrem haver d’oblidar-nos de la fraternitat que havia renegar de dia a la terrassa de l’hotel Continental i a la nit al Jerôme & Juliette del Caravelle.
Uns farien el que sempre els diu la seva consciència des dels temps de Januarius Aloysius Mac Gahan, enviat del London Daily News, qui després d’explicar cruelment les barbaritats dels turcs a Bulgària va fer esclatar la guerra als Balcans. Uns altres, en canvi, segueixen el rastre de Scoop, on Ecelyn Waugh descriu la fauna dels enviats a la guerra d’Etiòpia (1935-1936), que s’inventen les batalles des de l’hotel d’ Addis Abeba i cada un es ven a un general diferent.
Jo, si volia aconseguir alguna imatge, hauria de vendre’m a Thong.
<< Anomenat Tony, en el nostre idioma, el quoc-ngu, tenim sis tons i no et serà fàcil de bon començament. >> Però per a vendre’m a en Tony abans havia de lluitar amb ell una bona estona cada matí.
dimecres, 27 de maig del 2009
Sandra tradueix
TRADUCCIÓ 1
Al carrer principal o Duong Tu-Do, que els vells francòfons seguien anomenant-lo obstinadament Catinat, bars i tuguris, oberts des d’hora, lluïen oportuns fanalets del Nou Any Llunàtic. Feia olor a primavera de cireres, alguns reforçats amb flors de plàstic, a part de la pesta habitual de les olors a fregit que rondaven pel carrer. Els cha gio eren uns rotllets molt populars on trobaves sorpreses de cranc, ou i vermicelli. El meu equip italià no el va trobar tan insuportable.
A les vuit en punt van repicar les campanes de Notre Dame, la catedral catòlica, i es van anar sumant les altres esglésies. Els policies van aturar la circulació. S’havia de guardar un minut de silenci ritual encara que fos amb motors en marxa dels cotxes i sobretot, els de les espantoses motocicletes “saigoneses”. Darrere el qual tot el món va seguir amb el que estava fent. Aquesta pau era un caramel.
A aquestes altures de la guerra ja s’havien registrat prop de dos milions de víctimes i s’havien llançat catorze milions de bombes i explosius diversos. En el centre de premsa ens havien passat un paper ple de les acostumades atrocitats: a aquestes hores, les onze del matí d’aquell dissabte de glòria, hi havia un total de dos milions d’hectàrees de bosc cremades i 1032171 refugiats. Com em deia un amic, com pensen repoblar les vuit mil hectàrees de cautxú que s’han perdut? Tot això em semblava greu, però jo acabava de tornar i no tenia una resposta pel que feia al cautxú i quasi per a res. Improvisaria el meu pròxim destí. I potser arribaria el dia que no em fes tan de mal i el pogués recordar.
TRADUCCIÓ 2
Vaig fer un salt curt des de l’embarcament i em vaig trobar damunt la coberta. Em vaig ajupir i vaig entrar a la petita cabana. Estava decorada amb cocos on germinaven grans fulles verdes, estirades i sucoses. Eren de Tetiaroa, l’illa de Marlon Brando. A aquella illa hi vivia en Teiki.
A la cabana hi havia una noia que jo ja coneixia d’altre viatges.
- Iorana, vaihiare! –li vaig dir.
- Iorana, Kitín! – em va contestar ella amb un somriure -. En Teiki no hi és, Kitín. Ha marxat amb la piragua amb en Teri i el vell Paumoto. – Es va quedar un moment mirant-me amb silenci i finalment va dir -: Han marxat a Rarotonga, al festival.
Allò no era una bona notícia. De totes maneres, ja ho sospitava. Havia estat buscant la piragua pel voltants de la casa flotant, però no havia pogut trobar-la. Era senyal que el meu amic no era al seu lloc; i evidentment que jo havia arribat tard. Feia la impressió que tothom, al vast espai de les illes, s’havia dirigit cap a Rarotonga, a l’arxipèlag de les Cook.
Al carrer principal o Duong Tu-Do, que els vells francòfons seguien anomenant-lo obstinadament Catinat, bars i tuguris, oberts des d’hora, lluïen oportuns fanalets del Nou Any Llunàtic. Feia olor a primavera de cireres, alguns reforçats amb flors de plàstic, a part de la pesta habitual de les olors a fregit que rondaven pel carrer. Els cha gio eren uns rotllets molt populars on trobaves sorpreses de cranc, ou i vermicelli. El meu equip italià no el va trobar tan insuportable.
A les vuit en punt van repicar les campanes de Notre Dame, la catedral catòlica, i es van anar sumant les altres esglésies. Els policies van aturar la circulació. S’havia de guardar un minut de silenci ritual encara que fos amb motors en marxa dels cotxes i sobretot, els de les espantoses motocicletes “saigoneses”. Darrere el qual tot el món va seguir amb el que estava fent. Aquesta pau era un caramel.
A aquestes altures de la guerra ja s’havien registrat prop de dos milions de víctimes i s’havien llançat catorze milions de bombes i explosius diversos. En el centre de premsa ens havien passat un paper ple de les acostumades atrocitats: a aquestes hores, les onze del matí d’aquell dissabte de glòria, hi havia un total de dos milions d’hectàrees de bosc cremades i 1032171 refugiats. Com em deia un amic, com pensen repoblar les vuit mil hectàrees de cautxú que s’han perdut? Tot això em semblava greu, però jo acabava de tornar i no tenia una resposta pel que feia al cautxú i quasi per a res. Improvisaria el meu pròxim destí. I potser arribaria el dia que no em fes tan de mal i el pogués recordar.
TRADUCCIÓ 2
Vaig fer un salt curt des de l’embarcament i em vaig trobar damunt la coberta. Em vaig ajupir i vaig entrar a la petita cabana. Estava decorada amb cocos on germinaven grans fulles verdes, estirades i sucoses. Eren de Tetiaroa, l’illa de Marlon Brando. A aquella illa hi vivia en Teiki.
A la cabana hi havia una noia que jo ja coneixia d’altre viatges.
- Iorana, vaihiare! –li vaig dir.
- Iorana, Kitín! – em va contestar ella amb un somriure -. En Teiki no hi és, Kitín. Ha marxat amb la piragua amb en Teri i el vell Paumoto. – Es va quedar un moment mirant-me amb silenci i finalment va dir -: Han marxat a Rarotonga, al festival.
Allò no era una bona notícia. De totes maneres, ja ho sospitava. Havia estat buscant la piragua pel voltants de la casa flotant, però no havia pogut trobar-la. Era senyal que el meu amic no era al seu lloc; i evidentment que jo havia arribat tard. Feia la impressió que tothom, al vast espai de les illes, s’havia dirigit cap a Rarotonga, a l’arxipèlag de les Cook.
dissabte, 23 de maig del 2009
Míriam tradueix
Tempesta al mar del sud
patí. Dormíem totes les nits mullats; la roba humida s'adheria enganxosament al meu cos; després, el sol i el vent l'assecaven sobre la pell. Menjàvem fruites i alguns fruits secs amb pa remullat. Al quart dia vam veure una petita illa, un atol.
- És Mahuke - va dir Teiki.
Hi havia un poblat, però mancava d'atracador. Vam llençar l'àncora en uns esculls. Hotu va fer sonar el seu cargol de mar. Van treure el cap algunes persones. Van sortir uns homes i van dir als nens que tornessin a les cases. Tenien rostres molt seriosos. No semblaven en absolut amistosos. Hotu es va lllençar a l'aigua i nedant va arribar a la sorra. La seva llengua era semblant a la d'aquella gent i els va parlar.
Aquells homes li van dir:
- Sembleu tatanes (diables). Per què aneu així de mal vestits? Per què heu vingut a aquesta illa petita?
Per evitar problemes, Teiki va cridar a Hotu.
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
LUIS PANCORBO
No hi ha res pitjor que un viatge a la pau. Quan em van enviar a Vietnam caminava embardissat en una plat de penne alla arrabbiata i barallant-me amb una ombra de frascati. Jo encara era un eficient corresponsal, encara que no de guerra. En aquest moment es debatia molt a Itàlia la qüestió, una miqueta frívola, del centre sinistra i els passadissos vaticans romanien tan encoixinats com de costum. Tot això tal vegada fos complicat de teixir, però no tenia ni punt de comparança amb el que presagiava aquell embolic tan llunyà al tiramisú que havia demanat per a postres.
patí. Dormíem totes les nits mullats; la roba humida s'adheria enganxosament al meu cos; després, el sol i el vent l'assecaven sobre la pell. Menjàvem fruites i alguns fruits secs amb pa remullat. Al quart dia vam veure una petita illa, un atol.
- És Mahuke - va dir Teiki.
Hi havia un poblat, però mancava d'atracador. Vam llençar l'àncora en uns esculls. Hotu va fer sonar el seu cargol de mar. Van treure el cap algunes persones. Van sortir uns homes i van dir als nens que tornessin a les cases. Tenien rostres molt seriosos. No semblaven en absolut amistosos. Hotu es va lllençar a l'aigua i nedant va arribar a la sorra. La seva llengua era semblant a la d'aquella gent i els va parlar.
Aquells homes li van dir:
- Sembleu tatanes (diables). Per què aneu així de mal vestits? Per què heu vingut a aquesta illa petita?
Per evitar problemes, Teiki va cridar a Hotu.
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
LUIS PANCORBO
No hi ha res pitjor que un viatge a la pau. Quan em van enviar a Vietnam caminava embardissat en una plat de penne alla arrabbiata i barallant-me amb una ombra de frascati. Jo encara era un eficient corresponsal, encara que no de guerra. En aquest moment es debatia molt a Itàlia la qüestió, una miqueta frívola, del centre sinistra i els passadissos vaticans romanien tan encoixinats com de costum. Tot això tal vegada fos complicat de teixir, però no tenia ni punt de comparança amb el que presagiava aquell embolic tan llunyà al tiramisú que havia demanat per a postres.
Carla tradueix
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
Luis Pancorbo
Sentir la paraula Vietnam era quelcom que m’horroritzava, com a tothom al 1973. A Roma, es vivien moltes manifestacions contra aquesta famosa guerra del segle XX. Vaig assistir a una de les quals va acaparar la piazza de Popolo. El que mai vaig suposar, va ser que per motius logístics, visats i connexions aèries, jo pogués ésser la fixa a moure per ser sens falta a Saigón el 27 de gener d’aquell horrible any.
De fet no m’ho podia creure, ni tampoc Giancarlo Formichi, el meu càmara, ni Mauro Berardi, el meu tècnic de so. La vigília del gran dia acordat per Kissinger i Le Duc Tho per començar l’armistici, estàvem aterrant a Tan-SonNhut, l’aeroport d’una ciutat que encara no es deia HôChi-Minh Ville. Però per poc temps.
Era una preciosa primavera a Saigon, on només d’arribar al cèntric hotel Caravelle et rebia una bufetada darrera una altra de calor i un madur vietnamita amb un pèl llarguíssim a la berruga que tenia a la galta dreta. No em va agradar gens, ni ell ni la forma que tenia d’acollir a aquells xitxarel•los que el seu únic mèrit era ser puntuals com els més habituals enviats especials de mig món.
Tormenta als mars del sud
(Polinèsia, 1992)
Kitín Muñoz
Va decidir anar a parlar amb ells, va navegar durant una llarga estona en una petita piragua amb motocicletes, jugant entre els dofins. Era cap al tard i estava allà sol, sobre l’aigua blava brillant, escumosa fora la llacuna. L’horitzó i el cel estaven tenyits de color rosa. De sobte es va fixar en un dofí femella que estava embarassada. Va apagar el motor i lentament, amb el rem, va anar apropant-se fins arribar a l’animal. Va acaronar la seva espatlla i l’aleta superior, el dofí es va girar i Manea va posar dolçament la seva enorme mà sobre el ventre de l’animal per poder sentir la presència de la cria. En aquell instant del seu relat, em va mirar fixament i em va dir:
Era un missatge! La natura em parlava, Kitín! Vaig mirar al cel i vaig saber que Déu em deia que havia de tenir un fill. Manea va arrencar el motor i sense pensar-s’ho més, va abandonar el seu lloc. En aquell moment ell era l’únic responsable de totes...
(Vietnam, 1973)
Luis Pancorbo
Sentir la paraula Vietnam era quelcom que m’horroritzava, com a tothom al 1973. A Roma, es vivien moltes manifestacions contra aquesta famosa guerra del segle XX. Vaig assistir a una de les quals va acaparar la piazza de Popolo. El que mai vaig suposar, va ser que per motius logístics, visats i connexions aèries, jo pogués ésser la fixa a moure per ser sens falta a Saigón el 27 de gener d’aquell horrible any.
De fet no m’ho podia creure, ni tampoc Giancarlo Formichi, el meu càmara, ni Mauro Berardi, el meu tècnic de so. La vigília del gran dia acordat per Kissinger i Le Duc Tho per començar l’armistici, estàvem aterrant a Tan-SonNhut, l’aeroport d’una ciutat que encara no es deia HôChi-Minh Ville. Però per poc temps.
Era una preciosa primavera a Saigon, on només d’arribar al cèntric hotel Caravelle et rebia una bufetada darrera una altra de calor i un madur vietnamita amb un pèl llarguíssim a la berruga que tenia a la galta dreta. No em va agradar gens, ni ell ni la forma que tenia d’acollir a aquells xitxarel•los que el seu únic mèrit era ser puntuals com els més habituals enviats especials de mig món.
Tormenta als mars del sud
(Polinèsia, 1992)
Kitín Muñoz
Va decidir anar a parlar amb ells, va navegar durant una llarga estona en una petita piragua amb motocicletes, jugant entre els dofins. Era cap al tard i estava allà sol, sobre l’aigua blava brillant, escumosa fora la llacuna. L’horitzó i el cel estaven tenyits de color rosa. De sobte es va fixar en un dofí femella que estava embarassada. Va apagar el motor i lentament, amb el rem, va anar apropant-se fins arribar a l’animal. Va acaronar la seva espatlla i l’aleta superior, el dofí es va girar i Manea va posar dolçament la seva enorme mà sobre el ventre de l’animal per poder sentir la presència de la cria. En aquell instant del seu relat, em va mirar fixament i em va dir:
Era un missatge! La natura em parlava, Kitín! Vaig mirar al cel i vaig saber que Déu em deia que havia de tenir un fill. Manea va arrencar el motor i sense pensar-s’ho més, va abandonar el seu lloc. En aquell moment ell era l’únic responsable de totes...
Alba tradueix
Tormenta als mars del sud
(Polinèsia, 1992)
Kitún Muñoz
Jo havia connectat amb en Teiki des d’Espanya. Planejàvem viatjar junts a Rarotonga, però en Teiki no m’havia esperat. No podia culpar-lo perquè jo havia arribat amb retard i en Teiki havia salpat amb la seva gent sense preocupar-se de mi; si jo no era allà, el problema era meu. Jo era un home adult; en Teiki només havia fet el que acostuma a fer. Així són les coses a les illes.
La noia em va deixar per uns segons tot sol amb la meva sorpresa; després va somriure i va dir amb suavitat:
- Són a Raiatea
Em vaig sentir desconcertada. Sense malícia, però encara més bromista, va seguir:
- S’ha trencat un patinet de la piragua. S’ha trencat, Kitín.
Em va mirar als ulls i rient molt divertida va afegir:
- No poden continuar.
El petit avió va sobrevolar la llacuna de Raiatea. Allà sota l’aigua era turquesa, d’un blau turquesa profund. L’escull de corall reseguia l’illa i les aigües eren blanques d’escuma.
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
Luís Pancorbo
Nº 3 LA RULETA DE VIETNAM
Per començar, el del pèl a la berruga em va donar una habitació que semblava estar fora no pas dins de l'hotel. El trànsit infernal de la plaça Lam-Son s’incrustava com una part més del mobiliari.
Vaig exigir més pau, almenys privada, i llavors em va pujar a un cinquè pis on l'aire condicionat alhora feia tant soroll com un phantom. A més, amb convulsions, com si l'aparell estigués viu i desitjós de succionar a l’ingenu de torn. A la tercera em va ascendir al setè, i la 79 era molt bonica amb les seves vistes i tota aquella Sodoma i Gomorra en una peça que era Saigon per fi a la vora d'una pau que tots estàvem esperant des de feia un quart de segle. En realitat era com si hom ja hagués nascut amb aquesta guerra a la gepa.
Però el del pèl a la berruga, tan cofoi com si portés una gran barba - una vegada em va confessar que li portava sort. Sabia que no era qüestió de les piastres amb les quals li untava cada vegada que em canviava de cambra. Hauríem recorregut tot l'hotel sense trobar mai una mica de silenci.
Aviat vaig saber el perquè del misteri. El toc de queda era inflexible a les set de la tarda. Però cap a les deu de la nit, les parets de la meva habitació començaven a tremolar igual que totes les altres.
Al Caravelle de Saigón, no s’hi anava precisament a dormir. Podies fer altres coses, per exemple menjar gambes tigre al restaurant panoràmic Champs Élysées del pis novè; o anar a treballar al bar Jerôme i Juliette del vuitè.
(Polinèsia, 1992)
Kitún Muñoz
Jo havia connectat amb en Teiki des d’Espanya. Planejàvem viatjar junts a Rarotonga, però en Teiki no m’havia esperat. No podia culpar-lo perquè jo havia arribat amb retard i en Teiki havia salpat amb la seva gent sense preocupar-se de mi; si jo no era allà, el problema era meu. Jo era un home adult; en Teiki només havia fet el que acostuma a fer. Així són les coses a les illes.
La noia em va deixar per uns segons tot sol amb la meva sorpresa; després va somriure i va dir amb suavitat:
- Són a Raiatea
Em vaig sentir desconcertada. Sense malícia, però encara més bromista, va seguir:
- S’ha trencat un patinet de la piragua. S’ha trencat, Kitín.
Em va mirar als ulls i rient molt divertida va afegir:
- No poden continuar.
El petit avió va sobrevolar la llacuna de Raiatea. Allà sota l’aigua era turquesa, d’un blau turquesa profund. L’escull de corall reseguia l’illa i les aigües eren blanques d’escuma.
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
Luís Pancorbo
Nº 3 LA RULETA DE VIETNAM
Per començar, el del pèl a la berruga em va donar una habitació que semblava estar fora no pas dins de l'hotel. El trànsit infernal de la plaça Lam-Son s’incrustava com una part més del mobiliari.
Vaig exigir més pau, almenys privada, i llavors em va pujar a un cinquè pis on l'aire condicionat alhora feia tant soroll com un phantom. A més, amb convulsions, com si l'aparell estigués viu i desitjós de succionar a l’ingenu de torn. A la tercera em va ascendir al setè, i la 79 era molt bonica amb les seves vistes i tota aquella Sodoma i Gomorra en una peça que era Saigon per fi a la vora d'una pau que tots estàvem esperant des de feia un quart de segle. En realitat era com si hom ja hagués nascut amb aquesta guerra a la gepa.
Però el del pèl a la berruga, tan cofoi com si portés una gran barba - una vegada em va confessar que li portava sort. Sabia que no era qüestió de les piastres amb les quals li untava cada vegada que em canviava de cambra. Hauríem recorregut tot l'hotel sense trobar mai una mica de silenci.
Aviat vaig saber el perquè del misteri. El toc de queda era inflexible a les set de la tarda. Però cap a les deu de la nit, les parets de la meva habitació començaven a tremolar igual que totes les altres.
Al Caravelle de Saigón, no s’hi anava precisament a dormir. Podies fer altres coses, per exemple menjar gambes tigre al restaurant panoràmic Champs Élysées del pis novè; o anar a treballar al bar Jerôme i Juliette del vuitè.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)