TRADUCCIÓ 1
Al carrer principal o Duong Tu-Do, que els vells francòfons seguien anomenant-lo obstinadament Catinat, bars i tuguris, oberts des d’hora, lluïen oportuns fanalets del Nou Any Llunàtic. Feia olor a primavera de cireres, alguns reforçats amb flors de plàstic, a part de la pesta habitual de les olors a fregit que rondaven pel carrer. Els cha gio eren uns rotllets molt populars on trobaves sorpreses de cranc, ou i vermicelli. El meu equip italià no el va trobar tan insuportable.
A les vuit en punt van repicar les campanes de Notre Dame, la catedral catòlica, i es van anar sumant les altres esglésies. Els policies van aturar la circulació. S’havia de guardar un minut de silenci ritual encara que fos amb motors en marxa dels cotxes i sobretot, els de les espantoses motocicletes “saigoneses”. Darrere el qual tot el món va seguir amb el que estava fent. Aquesta pau era un caramel.
A aquestes altures de la guerra ja s’havien registrat prop de dos milions de víctimes i s’havien llançat catorze milions de bombes i explosius diversos. En el centre de premsa ens havien passat un paper ple de les acostumades atrocitats: a aquestes hores, les onze del matí d’aquell dissabte de glòria, hi havia un total de dos milions d’hectàrees de bosc cremades i 1032171 refugiats. Com em deia un amic, com pensen repoblar les vuit mil hectàrees de cautxú que s’han perdut? Tot això em semblava greu, però jo acabava de tornar i no tenia una resposta pel que feia al cautxú i quasi per a res. Improvisaria el meu pròxim destí. I potser arribaria el dia que no em fes tan de mal i el pogués recordar.
TRADUCCIÓ 2
Vaig fer un salt curt des de l’embarcament i em vaig trobar damunt la coberta. Em vaig ajupir i vaig entrar a la petita cabana. Estava decorada amb cocos on germinaven grans fulles verdes, estirades i sucoses. Eren de Tetiaroa, l’illa de Marlon Brando. A aquella illa hi vivia en Teiki.
A la cabana hi havia una noia que jo ja coneixia d’altre viatges.
- Iorana, vaihiare! –li vaig dir.
- Iorana, Kitín! – em va contestar ella amb un somriure -. En Teiki no hi és, Kitín. Ha marxat amb la piragua amb en Teri i el vell Paumoto. – Es va quedar un moment mirant-me amb silenci i finalment va dir -: Han marxat a Rarotonga, al festival.
Allò no era una bona notícia. De totes maneres, ja ho sospitava. Havia estat buscant la piragua pel voltants de la casa flotant, però no havia pogut trobar-la. Era senyal que el meu amic no era al seu lloc; i evidentment que jo havia arribat tard. Feia la impressió que tothom, al vast espai de les illes, s’havia dirigit cap a Rarotonga, a l’arxipèlag de les Cook.
dimecres, 27 de maig del 2009
dissabte, 23 de maig del 2009
Míriam tradueix
Tempesta al mar del sud
patí. Dormíem totes les nits mullats; la roba humida s'adheria enganxosament al meu cos; després, el sol i el vent l'assecaven sobre la pell. Menjàvem fruites i alguns fruits secs amb pa remullat. Al quart dia vam veure una petita illa, un atol.
- És Mahuke - va dir Teiki.
Hi havia un poblat, però mancava d'atracador. Vam llençar l'àncora en uns esculls. Hotu va fer sonar el seu cargol de mar. Van treure el cap algunes persones. Van sortir uns homes i van dir als nens que tornessin a les cases. Tenien rostres molt seriosos. No semblaven en absolut amistosos. Hotu es va lllençar a l'aigua i nedant va arribar a la sorra. La seva llengua era semblant a la d'aquella gent i els va parlar.
Aquells homes li van dir:
- Sembleu tatanes (diables). Per què aneu així de mal vestits? Per què heu vingut a aquesta illa petita?
Per evitar problemes, Teiki va cridar a Hotu.
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
LUIS PANCORBO
No hi ha res pitjor que un viatge a la pau. Quan em van enviar a Vietnam caminava embardissat en una plat de penne alla arrabbiata i barallant-me amb una ombra de frascati. Jo encara era un eficient corresponsal, encara que no de guerra. En aquest moment es debatia molt a Itàlia la qüestió, una miqueta frívola, del centre sinistra i els passadissos vaticans romanien tan encoixinats com de costum. Tot això tal vegada fos complicat de teixir, però no tenia ni punt de comparança amb el que presagiava aquell embolic tan llunyà al tiramisú que havia demanat per a postres.
patí. Dormíem totes les nits mullats; la roba humida s'adheria enganxosament al meu cos; després, el sol i el vent l'assecaven sobre la pell. Menjàvem fruites i alguns fruits secs amb pa remullat. Al quart dia vam veure una petita illa, un atol.
- És Mahuke - va dir Teiki.
Hi havia un poblat, però mancava d'atracador. Vam llençar l'àncora en uns esculls. Hotu va fer sonar el seu cargol de mar. Van treure el cap algunes persones. Van sortir uns homes i van dir als nens que tornessin a les cases. Tenien rostres molt seriosos. No semblaven en absolut amistosos. Hotu es va lllençar a l'aigua i nedant va arribar a la sorra. La seva llengua era semblant a la d'aquella gent i els va parlar.
Aquells homes li van dir:
- Sembleu tatanes (diables). Per què aneu així de mal vestits? Per què heu vingut a aquesta illa petita?
Per evitar problemes, Teiki va cridar a Hotu.
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
LUIS PANCORBO
No hi ha res pitjor que un viatge a la pau. Quan em van enviar a Vietnam caminava embardissat en una plat de penne alla arrabbiata i barallant-me amb una ombra de frascati. Jo encara era un eficient corresponsal, encara que no de guerra. En aquest moment es debatia molt a Itàlia la qüestió, una miqueta frívola, del centre sinistra i els passadissos vaticans romanien tan encoixinats com de costum. Tot això tal vegada fos complicat de teixir, però no tenia ni punt de comparança amb el que presagiava aquell embolic tan llunyà al tiramisú que havia demanat per a postres.
Carla tradueix
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
Luis Pancorbo
Sentir la paraula Vietnam era quelcom que m’horroritzava, com a tothom al 1973. A Roma, es vivien moltes manifestacions contra aquesta famosa guerra del segle XX. Vaig assistir a una de les quals va acaparar la piazza de Popolo. El que mai vaig suposar, va ser que per motius logístics, visats i connexions aèries, jo pogués ésser la fixa a moure per ser sens falta a Saigón el 27 de gener d’aquell horrible any.
De fet no m’ho podia creure, ni tampoc Giancarlo Formichi, el meu càmara, ni Mauro Berardi, el meu tècnic de so. La vigília del gran dia acordat per Kissinger i Le Duc Tho per començar l’armistici, estàvem aterrant a Tan-SonNhut, l’aeroport d’una ciutat que encara no es deia HôChi-Minh Ville. Però per poc temps.
Era una preciosa primavera a Saigon, on només d’arribar al cèntric hotel Caravelle et rebia una bufetada darrera una altra de calor i un madur vietnamita amb un pèl llarguíssim a la berruga que tenia a la galta dreta. No em va agradar gens, ni ell ni la forma que tenia d’acollir a aquells xitxarel•los que el seu únic mèrit era ser puntuals com els més habituals enviats especials de mig món.
Tormenta als mars del sud
(Polinèsia, 1992)
Kitín Muñoz
Va decidir anar a parlar amb ells, va navegar durant una llarga estona en una petita piragua amb motocicletes, jugant entre els dofins. Era cap al tard i estava allà sol, sobre l’aigua blava brillant, escumosa fora la llacuna. L’horitzó i el cel estaven tenyits de color rosa. De sobte es va fixar en un dofí femella que estava embarassada. Va apagar el motor i lentament, amb el rem, va anar apropant-se fins arribar a l’animal. Va acaronar la seva espatlla i l’aleta superior, el dofí es va girar i Manea va posar dolçament la seva enorme mà sobre el ventre de l’animal per poder sentir la presència de la cria. En aquell instant del seu relat, em va mirar fixament i em va dir:
Era un missatge! La natura em parlava, Kitín! Vaig mirar al cel i vaig saber que Déu em deia que havia de tenir un fill. Manea va arrencar el motor i sense pensar-s’ho més, va abandonar el seu lloc. En aquell moment ell era l’únic responsable de totes...
(Vietnam, 1973)
Luis Pancorbo
Sentir la paraula Vietnam era quelcom que m’horroritzava, com a tothom al 1973. A Roma, es vivien moltes manifestacions contra aquesta famosa guerra del segle XX. Vaig assistir a una de les quals va acaparar la piazza de Popolo. El que mai vaig suposar, va ser que per motius logístics, visats i connexions aèries, jo pogués ésser la fixa a moure per ser sens falta a Saigón el 27 de gener d’aquell horrible any.
De fet no m’ho podia creure, ni tampoc Giancarlo Formichi, el meu càmara, ni Mauro Berardi, el meu tècnic de so. La vigília del gran dia acordat per Kissinger i Le Duc Tho per començar l’armistici, estàvem aterrant a Tan-SonNhut, l’aeroport d’una ciutat que encara no es deia HôChi-Minh Ville. Però per poc temps.
Era una preciosa primavera a Saigon, on només d’arribar al cèntric hotel Caravelle et rebia una bufetada darrera una altra de calor i un madur vietnamita amb un pèl llarguíssim a la berruga que tenia a la galta dreta. No em va agradar gens, ni ell ni la forma que tenia d’acollir a aquells xitxarel•los que el seu únic mèrit era ser puntuals com els més habituals enviats especials de mig món.
Tormenta als mars del sud
(Polinèsia, 1992)
Kitín Muñoz
Va decidir anar a parlar amb ells, va navegar durant una llarga estona en una petita piragua amb motocicletes, jugant entre els dofins. Era cap al tard i estava allà sol, sobre l’aigua blava brillant, escumosa fora la llacuna. L’horitzó i el cel estaven tenyits de color rosa. De sobte es va fixar en un dofí femella que estava embarassada. Va apagar el motor i lentament, amb el rem, va anar apropant-se fins arribar a l’animal. Va acaronar la seva espatlla i l’aleta superior, el dofí es va girar i Manea va posar dolçament la seva enorme mà sobre el ventre de l’animal per poder sentir la presència de la cria. En aquell instant del seu relat, em va mirar fixament i em va dir:
Era un missatge! La natura em parlava, Kitín! Vaig mirar al cel i vaig saber que Déu em deia que havia de tenir un fill. Manea va arrencar el motor i sense pensar-s’ho més, va abandonar el seu lloc. En aquell moment ell era l’únic responsable de totes...
Alba tradueix
Tormenta als mars del sud
(Polinèsia, 1992)
Kitún Muñoz
Jo havia connectat amb en Teiki des d’Espanya. Planejàvem viatjar junts a Rarotonga, però en Teiki no m’havia esperat. No podia culpar-lo perquè jo havia arribat amb retard i en Teiki havia salpat amb la seva gent sense preocupar-se de mi; si jo no era allà, el problema era meu. Jo era un home adult; en Teiki només havia fet el que acostuma a fer. Així són les coses a les illes.
La noia em va deixar per uns segons tot sol amb la meva sorpresa; després va somriure i va dir amb suavitat:
- Són a Raiatea
Em vaig sentir desconcertada. Sense malícia, però encara més bromista, va seguir:
- S’ha trencat un patinet de la piragua. S’ha trencat, Kitín.
Em va mirar als ulls i rient molt divertida va afegir:
- No poden continuar.
El petit avió va sobrevolar la llacuna de Raiatea. Allà sota l’aigua era turquesa, d’un blau turquesa profund. L’escull de corall reseguia l’illa i les aigües eren blanques d’escuma.
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
Luís Pancorbo
Nº 3 LA RULETA DE VIETNAM
Per començar, el del pèl a la berruga em va donar una habitació que semblava estar fora no pas dins de l'hotel. El trànsit infernal de la plaça Lam-Son s’incrustava com una part més del mobiliari.
Vaig exigir més pau, almenys privada, i llavors em va pujar a un cinquè pis on l'aire condicionat alhora feia tant soroll com un phantom. A més, amb convulsions, com si l'aparell estigués viu i desitjós de succionar a l’ingenu de torn. A la tercera em va ascendir al setè, i la 79 era molt bonica amb les seves vistes i tota aquella Sodoma i Gomorra en una peça que era Saigon per fi a la vora d'una pau que tots estàvem esperant des de feia un quart de segle. En realitat era com si hom ja hagués nascut amb aquesta guerra a la gepa.
Però el del pèl a la berruga, tan cofoi com si portés una gran barba - una vegada em va confessar que li portava sort. Sabia que no era qüestió de les piastres amb les quals li untava cada vegada que em canviava de cambra. Hauríem recorregut tot l'hotel sense trobar mai una mica de silenci.
Aviat vaig saber el perquè del misteri. El toc de queda era inflexible a les set de la tarda. Però cap a les deu de la nit, les parets de la meva habitació començaven a tremolar igual que totes les altres.
Al Caravelle de Saigón, no s’hi anava precisament a dormir. Podies fer altres coses, per exemple menjar gambes tigre al restaurant panoràmic Champs Élysées del pis novè; o anar a treballar al bar Jerôme i Juliette del vuitè.
(Polinèsia, 1992)
Kitún Muñoz
Jo havia connectat amb en Teiki des d’Espanya. Planejàvem viatjar junts a Rarotonga, però en Teiki no m’havia esperat. No podia culpar-lo perquè jo havia arribat amb retard i en Teiki havia salpat amb la seva gent sense preocupar-se de mi; si jo no era allà, el problema era meu. Jo era un home adult; en Teiki només havia fet el que acostuma a fer. Així són les coses a les illes.
La noia em va deixar per uns segons tot sol amb la meva sorpresa; després va somriure i va dir amb suavitat:
- Són a Raiatea
Em vaig sentir desconcertada. Sense malícia, però encara més bromista, va seguir:
- S’ha trencat un patinet de la piragua. S’ha trencat, Kitín.
Em va mirar als ulls i rient molt divertida va afegir:
- No poden continuar.
El petit avió va sobrevolar la llacuna de Raiatea. Allà sota l’aigua era turquesa, d’un blau turquesa profund. L’escull de corall reseguia l’illa i les aigües eren blanques d’escuma.
La ruleta de Vietnam
(Vietnam, 1973)
Luís Pancorbo
Nº 3 LA RULETA DE VIETNAM
Per començar, el del pèl a la berruga em va donar una habitació que semblava estar fora no pas dins de l'hotel. El trànsit infernal de la plaça Lam-Son s’incrustava com una part més del mobiliari.
Vaig exigir més pau, almenys privada, i llavors em va pujar a un cinquè pis on l'aire condicionat alhora feia tant soroll com un phantom. A més, amb convulsions, com si l'aparell estigués viu i desitjós de succionar a l’ingenu de torn. A la tercera em va ascendir al setè, i la 79 era molt bonica amb les seves vistes i tota aquella Sodoma i Gomorra en una peça que era Saigon per fi a la vora d'una pau que tots estàvem esperant des de feia un quart de segle. En realitat era com si hom ja hagués nascut amb aquesta guerra a la gepa.
Però el del pèl a la berruga, tan cofoi com si portés una gran barba - una vegada em va confessar que li portava sort. Sabia que no era qüestió de les piastres amb les quals li untava cada vegada que em canviava de cambra. Hauríem recorregut tot l'hotel sense trobar mai una mica de silenci.
Aviat vaig saber el perquè del misteri. El toc de queda era inflexible a les set de la tarda. Però cap a les deu de la nit, les parets de la meva habitació començaven a tremolar igual que totes les altres.
Al Caravelle de Saigón, no s’hi anava precisament a dormir. Podies fer altres coses, per exemple menjar gambes tigre al restaurant panoràmic Champs Élysées del pis novè; o anar a treballar al bar Jerôme i Juliette del vuitè.
Ahlam tradueix
Tormenta en el mar del sud
Hotu es va posar dret a la proa i va fer sonar amb força un cargol de mar.
Els homes van començar a cridar. Durant gairebé una hora l'entusiasme els feia cantar i odolar constantment. L'espai era escàs. Jo vaig ser lúltim en embarcar i vaig haver de fer-me un lloc per dormir. Ho feia en diagonal, a la proa, encaixonat en un foradet estret que em va servir per dormir.
Navegàrem amb una bona brisa, encara que vigilat constantment el pati. La nau semblava respondre. Es van fer els torns de guàrdia i ens vam disposar a dormir.
Teiki portava el timó i se'l veia content.
Kitín – em va dir – una vegada van ser els nostres avantpassats però ara ens toca a nosaltres. Aquest viatge és molt important.
El retrobament és fonamentaal per al futur del nostre pobre.
Luis Pancorbo
Ignoro si aquelles imatges van ser alguna vegada revelades i emeses. Però nosaltres ens havíem de quedar més temps a Vietnam, el país on el temps se m'ha fet curt,
Aquella dia les coses havìen passat com una exhaltació. Encara sobrevivia a dos quarts de nou del matí, i a les onze, el tinent coronel Hien ens esperava amb la seva cara verdosa per tal d'apropiar-se la seva acostumada roda psicològica i <>
Com a mínim un em jurava d'haver estat violat en una balma de la mà. Però s'apropava al tet. Alguna cosa una mica gloriosa entre tanta gent. La gent ja estava comprant moltes síndries per posar-les als altars que dedicaven a les coses, als penates i es venien una gran quantitat de Bnh Chung, uns pastissets d'arròz enganxoses embolicats amb fulles de plàtan. També començaven la seva caça de cèrvols les metis girls. Amb aquell nom tan ple de fantasia, que feia referència al mestissatge Franco-Annamita , se suposava que eren d'alta volada, de bona educació i de maneres distingides.
Hotu es va posar dret a la proa i va fer sonar amb força un cargol de mar.
Els homes van començar a cridar. Durant gairebé una hora l'entusiasme els feia cantar i odolar constantment. L'espai era escàs. Jo vaig ser lúltim en embarcar i vaig haver de fer-me un lloc per dormir. Ho feia en diagonal, a la proa, encaixonat en un foradet estret que em va servir per dormir.
Navegàrem amb una bona brisa, encara que vigilat constantment el pati. La nau semblava respondre. Es van fer els torns de guàrdia i ens vam disposar a dormir.
Teiki portava el timó i se'l veia content.
Kitín – em va dir – una vegada van ser els nostres avantpassats però ara ens toca a nosaltres. Aquest viatge és molt important.
El retrobament és fonamentaal per al futur del nostre pobre.
Luis Pancorbo
Ignoro si aquelles imatges van ser alguna vegada revelades i emeses. Però nosaltres ens havíem de quedar més temps a Vietnam, el país on el temps se m'ha fet curt,
Aquella dia les coses havìen passat com una exhaltació. Encara sobrevivia a dos quarts de nou del matí, i a les onze, el tinent coronel Hien ens esperava amb la seva cara verdosa per tal d'apropiar-se la seva acostumada roda psicològica i <
Com a mínim un em jurava d'haver estat violat en una balma de la mà. Però s'apropava al tet. Alguna cosa una mica gloriosa entre tanta gent. La gent ja estava comprant moltes síndries per posar-les als altars que dedicaven a les coses, als penates i es venien una gran quantitat de Bnh Chung, uns pastissets d'arròz enganxoses embolicats amb fulles de plàtan. També començaven la seva caça de cèrvols les metis girls. Amb aquell nom tan ple de fantasia, que feia referència al mestissatge Franco-Annamita , se suposava que eren d'alta volada, de bona educació i de maneres distingides.
divendres, 22 de maig del 2009
Ruth tradueix
TRADUCCIÓ 1:
A Vietnam el meu cuadern, més que gris, s’hem començava a posar negre.
Però tens vint i escax d’anys i estàs coneixent tanta gent interessant que encara no creus que el teu terra és alguna cosa secundaria. Has olorat el cadáver cremat de vietcong i coneixes l’acre de ventositat de un monter. Bé Hoa te quedes sord del graner d’avions i helicópters. Els refugiats et semblen rius tan amples com els braços del Mekong, tan suaus després amb aquesta caritat d’ovelles, com aquells ulls de llágrima tan obliqües que quasi no se l’hi nota caure.
El camp de refugiats de Phu Van ni tan sols és llibera dels atacs dels cohets, i no precisamente d’any nou. Un ancià amb un barret punxagut m’agafa la mà i no em demana res. T’estan fent un noi dur i fins Giancarlo i Mauro, que el que els agrada filmar de veritat són els pasos de les models, de moment no enyoren el rigatoni alla puttanesca i els hinojos com l’oli i el pebre que ens ficavem fa uns dies junts a l’oficina que teniem a prop del deurat Tiber.
Ens estàvem desagradant, però no per pròpia voluntat. Ens portava la calor - això ho diguem molt - o la inflamació de les nostres propies siens, que s’assembla la de les parets de l’hotel quan retrobavem els canons de l’altre costat del riu Saigon. Tony cada dia demana unes miques més de diners, però això és normal. Cada matí estic feliç per un suc de taronja i una mica més. És un altre dia que fa olor com ahir.
TRADUCCIÓ 2:
Les instal•lacins que Teiki poseeix en Tetiaroa. Va posar proa fins a Tahití i va navegar en la nit durant cuatre hores, en aquella frágil piragua, fins arribar a Papeete. Un cop allà, directamente és va encaminar a buscar a la seva novia; la va trobar ensajant amb el seu grup de dança. La vahine és va sorprendre al veure’l apareixer d’aquella manera.
- Iorana, Manea - li va saludar una mica alarmada; després, va preguntar plena de curiositat -: Per què no estas en Tetiaroa? T’has cansat del teu treball?
Manea li va explicar l’historia del dofins.
- Escolta - va concloure -: te vaig triar a tu perquè siguis la mare del nen. En vols?
A la noia l’historia li va semblar lógica.
Vaig saber llavors que abans de l’any habien tingut el fill. I Teiki mai li va reprendre per abandonar la seva propietat.
A Vietnam el meu cuadern, més que gris, s’hem començava a posar negre.
Però tens vint i escax d’anys i estàs coneixent tanta gent interessant que encara no creus que el teu terra és alguna cosa secundaria. Has olorat el cadáver cremat de vietcong i coneixes l’acre de ventositat de un monter. Bé Hoa te quedes sord del graner d’avions i helicópters. Els refugiats et semblen rius tan amples com els braços del Mekong, tan suaus després amb aquesta caritat d’ovelles, com aquells ulls de llágrima tan obliqües que quasi no se l’hi nota caure.
El camp de refugiats de Phu Van ni tan sols és llibera dels atacs dels cohets, i no precisamente d’any nou. Un ancià amb un barret punxagut m’agafa la mà i no em demana res. T’estan fent un noi dur i fins Giancarlo i Mauro, que el que els agrada filmar de veritat són els pasos de les models, de moment no enyoren el rigatoni alla puttanesca i els hinojos com l’oli i el pebre que ens ficavem fa uns dies junts a l’oficina que teniem a prop del deurat Tiber.
Ens estàvem desagradant, però no per pròpia voluntat. Ens portava la calor - això ho diguem molt - o la inflamació de les nostres propies siens, que s’assembla la de les parets de l’hotel quan retrobavem els canons de l’altre costat del riu Saigon. Tony cada dia demana unes miques més de diners, però això és normal. Cada matí estic feliç per un suc de taronja i una mica més. És un altre dia que fa olor com ahir.
TRADUCCIÓ 2:
Les instal•lacins que Teiki poseeix en Tetiaroa. Va posar proa fins a Tahití i va navegar en la nit durant cuatre hores, en aquella frágil piragua, fins arribar a Papeete. Un cop allà, directamente és va encaminar a buscar a la seva novia; la va trobar ensajant amb el seu grup de dança. La vahine és va sorprendre al veure’l apareixer d’aquella manera.
- Iorana, Manea - li va saludar una mica alarmada; després, va preguntar plena de curiositat -: Per què no estas en Tetiaroa? T’has cansat del teu treball?
Manea li va explicar l’historia del dofins.
- Escolta - va concloure -: te vaig triar a tu perquè siguis la mare del nen. En vols?
A la noia l’historia li va semblar lógica.
Vaig saber llavors que abans de l’any habien tingut el fill. I Teiki mai li va reprendre per abandonar la seva propietat.
dijous, 21 de maig del 2009
Fàtima tradueix
LA RULETA DE VIETNAM
Així em vaig dirigir al camí del Renault pensant en la meva pròxima urticària, la qual considerava més greu, una nova lluita amb el cabell de la berruga que controlava el tèlex, i que encara fins a les set ni hi hauria ningú al Jerôme & Juliette. S’acostava una jornada fosca com els propis núvols que començaven a encapotar els camps abans de Saigón.
Però la veritat és que arribar a la capital, se m’havia oblidat el que tenia a mà. En veure que podia moure-la, tot es tractava de fer-ho amb una mica de tacte.
- Com ós ha anat?
A la terrassa continental, d’un famós periodista no es mouria de la seva taula en tot el dia. Era un fantàstic despatx i per on passaven molts amics, de militars americans, i delegats canadencs que estaven supervisan la pau amb pantalons curts. Era un lloc que no fallava per prendre’s alguna cosa i on s’extreia informació, el qual era un treball respectable. L’amic sostenia que una ciàtica pertinaç l’impedia qualsevol desplaçament insensat i no li faltava raó. A més estava a punt d’anar-se’n.
Al dia següent, anava a agafar l’avió per anar a Bangkok i més tard cap a Madrid. “vaig veure el cel obert”.
- Aleshores, ¿ t’importa si ens portes les llaunes?
Totes les coses van ser facilitats i de fet és avui que...
TRADUCCIÓ
Teiki va somriure quan va veure’m. el seu somriure reflectia la tranquil·litat que ell sempre posseeix. Res l’altera. Es un home prim i alt, ample d’espatlles, de rostre serè i moviments lents i elegants. Té el cabell gruixut i fort recollit en una curta cua. Teiki es un erudit, un coneixedor de la historia i els costums polonesos. A casa seu posseeix llibres molt antics que ha anat aplegant al llarg dels anys. Quant jo he buscat alguna informació, sempre he trobat la resposta a la seva biblioteca. Continuàvem junts en la quietud de casa seva fulletejàn aquells llibres fins tard. I cada vegada, inevitablement, en Teiki m’arrossegava al jardí i m’ensenyava les estrelles cim un paisatge molt conegut.
- Mira, Kitín – deia -, sota aquella estrella hi ha Tetiaroa.
Si tu mires allà, lluny, just a les tres de la matinada en punt apareixerà una estrella. Seguint-la, el seu camí et portarà a l’illa de Pasqua.
- I diguent això somreia a la seva manera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)